Ja fa un any. Un any d’aquell radiant dia en el que com tants i tants cops al llarg de la història el poder va intentar fer emmudir el crit de tota una ciutadania valenta però, que cansada ja de tantes derrotes, aquest cop no es va deixar vèncer. Les jornades de divendres i dissabte van ser engrescadores, moltes vam sortir al carrer disposades a defensar el dret a votar república i vam descobrir que érem poble. Un poble valent capaç de passar per sobre de l’administració quan aquesta no dóna resposta al clam popular i nega la legítima sobirania que ha de recaure en les veïnes. Vam compartir àpats, carpes, tendes de campanya, música, debats, sacs de dormir, somnis... vam especular sobre tot, aquella nit vam tenir por i neguit fins que, en despertar, encara érem moltes més, tot i la pluja que acompanyava i el remor d’una forta repressió que començava a deixar-se sentir, érem moltes més. Ens vam organitzar a les escoles i a les cues; vam sorprendre’ns de cada última bona nova de la que ens assabentàvem i finalment vam començar a votar. Riuades i riuades de veïnes vam desbordar els carrers, algunes ja portàvem hores a les escoles i d’altres vam suportar hores de cua sota el degoteig constant de la pluja i aquell remor cada cop més intens. Vam veure les primeres imatges, vam viure el Vilumara, vam pensar i vam planificar com evitar cap altre Vilumara i vam seguir, vam seguir votant. Vam viure moments de tot, lavabos que deixaven d’estar disponibles, visites estranyes, fugides d’estudi de certes autoproclamades lideresses/alcaldesses... La riuada tot just va acabar cinc minuts abans de tancar les portes. I ningú va marxar. Vam esperar fins que vam tenir-ho clar. Fins que vam tenir clar que havíem guanyat. Vam guanyar a tot un estat feixista. Davant la seva violència, la solidaritat de tot un poble. No van poder fer res. Vam guanyar. No ho va fer cap partit, ni cap entitat, ni cap líder; ho vam fer entre TOTES, solidàries i agermanades. I avui, un any més tard, no deixarem que totes aquelles llàgrimes, tota aquella valentia i tot aquell orgull es menystingui; no permetrem que als despatxos es negui allò que vam guanyar als carrers. L'1 d'octubre moltes vam aprendre que ho podíem TOT i ara, seguim, seguirem!

Tot va començar quan una companya de l'assemblea em va dir que ella no podia anar a no sé quina reunió i que hi anés jo. No sabia a on anva, només que era relacionat amb el referèndum, a unes dues o tres setmanes de l'1O. Als pocs dies em van demanar que em baixés l'eina de missatgeria Signal i em van convidar a un grup amb un nom singular. En aquell moment rebre missatges en clau, tipus: "fer-nos la foto", "els cosins", "previsió de pluges" o "casament" va passar a ser més que habitual. També em van encarregar fer un petit grup de gent en la que pogués confiar i, és clar, jo també enviava aquells "fer-nos la foto" amb més d'una resposta "eing?" acompanyada als pocs segons de "aaah, d'acord". Sense saber-ho, m'havia convertit en una mena de soldat, però no m'importava tot i no saber què coi havia de fer, confiava en les ordres (perquè sempre m'havia atret la idea de que tot un poble desobeis l'estat). Ara bé, em sabia greu per la gent amb la que jo havia contactat, si no sabia què havia de fer, com podria explicar el que elles havien de fer. Tot era "faran el que tu" (però no va ser veritat). Després de reunions i nervis, va arribar el 29S. Aquell dia sobre les 15h, al veure que la gent del meu barri preguntava per xarxes sobre el seu CDR i aquest encara no existia, vaig reaprofitar un compte que havia creat mesos abans, rebatejant-lo per a l'ocasió, i vam començar a coordinar-nos, tot i que precàriament. Per paliar-lo, vaig compartir el compte amb altre gent del barri. La tarda del 30S la recordo amb nervis, la tarda-nit, ocupant el casal d'avis del barri i, tot seguit, anant al punt de trobada, allà on rebriem les últimes ordres de com actuar durant la jornada. Sabia tot el que m'anaven a dir menys una cosa: que les urnes de Santa Eulàlia les repartiria jo. Repartir urnes? Però quina bogeria! - Vaig pensar -. Aquestes eren a un lloc que durant la resta del temps van dir "lloc segur". Arribat el moment, ens van escriure l'adreça a un paper i hi vam anar. Al arribar, bé, la definició de "lloc segur" no era exactament el lloc al que vam anar a parar. En fi, en un minut ja les teníem al cotxe. Ara era quan qualsevol persona al carrer, cotxe, etc., era secreta i, semàfor que trigava a posar-se en verd, tremolàvem perquè pensavem que ens estaven seguint. Arribem al primer col·legi de Santa Eulàlia, aturem el cotxe, la gent ens mira i pensen que som secretes, treiem les urnes, ens aplaudeixen. Al següent col·legi, la mateixa història, però em trobo a companyes de la local, cosa que em descol·loca una mica a nivell emocional. Recordo que van fer una rotllana per a que no veiessin les urnes al passar un cotxe dels mossos, cosa que va fer que el meu company marxés durant uns minuts amb les urnes al malater. Només ens quedava un col·legi. Al sortir del cotxe amb les urnes, la gent ens abraçava i ens animava, crec que per minuts em vaig sentir com si fos Messi. Tot s'havia de fer tan ràpid que, amb els nervis de que tornessin els mossos, vam entregar una tapadora de més al segon col·legi i, després, en faltava una al tercer, però se la van passar sense problema. En acabar, vam cridar al cotxe descarregant l'adrenalina que portàvem dintre, mai he sentit res igual, però la nit no havia acabat per nosaltres. Primer, era despertar a l'equip que havia format "és l'hora" a les 5 o 6 perquè havien d'anar als col·legis a controlar les votacions, un cop tot l'equip estava despert, havia de tornar a fer la ronda pels col·legis per portar tots els documents i últimes consignes. Recordo que a un col·legi no em deixaven entrar, fins i tot una noia em va demanar "si us plau" que no hi entrés, però a l'ensenyar l'acreditació de la Generalitat, obrien la porta i m'animaven. O, un cop dintre, crec que va ser a l'Europa, vaig trigar més de 40 minuts quan havia de ser una cosa de 15. Havien fet un campament, un Ikea: menjar, sacs, jocs, cartes, ràdios, llibres... Realment semblava que haguessin acampat per passar un any allà dintre. Les ordres eren clares: tothom fora, només supervisors, presidents i vocals. "Sí, però és que nosaltres no sabem on són les urnes", em van dir allà. Les havia guardat una persona sense dir-ho a la resta com a mesura de seguretat. Un autèntic festival, i el meu company va marxar al veure que trigava tant. Un cop passades les formacions, tocava anar de col·legi en col·legi per controlar que tot anés bé. Vaig veure la meva Assemblea Local als col·legis fent feina, fins i tot gent que tornava el mateix dia de viatje era allà. Gent en la que es pot confiar.

Aquell dia no vaig poder dormir, vaig estar al Insti fins tard i encara que vaig posar el despertador a les 4 de la matinada no va arribar a sonar, ja estava desperta. Vaig arribar just en el moment que acabaven d'arribar les urnes, sí,  aquelles que no van saber trobar, i llavors vaig veure clar que i tant que votaríem! En la foscor de la matinada veiem passar els helicòpters rastrejant amb la seva llum per sobre dels blocs del Gornal com si fos una peli, però totes les persones que allà estavem, la meva mare, la meva filla, la meva veïna, la meva amiga i tantes d'altres desconegudes però decidides totes hi érem per fer valdre la nostra voluntat ferma i... vam començar a votar. Vaig estar tot el dia davant del Guernica que hi havia a l'aula, qui ho havia de dir, aquest símbol del patiment de les persones a la guerra civil i tant que vam patir! Amageu les urnes que venen! Les informacions que anaven arribant de les escoles on havia hagut violència, aquelles imatges esgarrifoses i nosaltres allà al davant amb aquella riuada de persones que aguantaven pluja, que feien el que calgués... Allà amb el seu vot, del sí i del no, dels grans i dels joves, dels que eren del barri i dels que venien de fora perquè a la seva escola no havien pogut votar, totes érem allà demostrant que sí  que tenim el poder quan ens organitzem, quan ens soli​daritzem, quan entre totes ho decidim, quan cadascú porta el seu granet de sorra i suma i suma fins guanyar, perquè hem guanyat, no ho oblidem, encara que ens ho neguin i ho defensarem com aquell dia tots els dies que calguin.

Un inoportú accident de moto lleu de la meva parella la tarda-nit del 30 de setembre em va portar a urgències en comptes d'anar a passar la nit al col·legi tal i com havia planejat.  Però a les 4:30 ja era dempeus i a les 5:00 al Provençana on restaria fins que es va acabar el recompte cap a les 22:00. Recordo l'arribada màgica de les urnes; cues enormes fins més enllà de l'antic Stadium; un senyor octagenari nascut a Madrid que es barallava amb els seus germans quan tornava per vacances dient-los que la TV els enganyava i que va costar molt convèncer-ho perquè anés a votar sense fer la cua; un senyor que no coneixia que sense dir res va deixar la seva parella a la cua i va anar a casa seva per portar-me un paraigües quan la pluja apretava; les barricades que vam fer amb els contenidors; els 3 avisos d'arribada de la guàrdia civil que finalment no es va produir crec que per la gran quantitat de gent que hi érem; la meva parella baixant a votar sense por quan pràcticament no podia aguantar-se dempeus; la unitat mòbil de TV3 que va venir a darrera hora i durant el recompte; la lectura del resultat... l'1-O del 2017 encara no ha acabat: sóm un poble unit, alegre i combatiu i tornarem a passar per sobre dels nostres representants polítics que no estan a la alçada.