La primera reflexió exposada explicava que el fet que hi hagi molt atur precaritza indirectament el treball. Es comentava que si hi ha molta oferta de feina, tot i que no es faci res, milloren les condicions perquè és la llei de la oferta i la demanda de la que el liberalisme s’omple la boca (no els hi queda res més que fer una oferta millor per aconseguir treballadores). I ràpidament s’intentà respondre a la pregunta que posava nom a la taula “Com assolim condicions laborals dignes?” explicant que, a part del tema polític de organització, no es coneix cap altra manera d’aconseguir unes condicions laborals dignes que la lluita de les treballadors (sindicalisme, associacionisme, etc.); i que, com a partit polític, la CUP, el que pot fer, és fomentar-ho i ajudar d’una manera molt activa. La persona que va prendre la paraula va dir que considerava que la CUP és un pilar fonamental en tot el moviment sindical perquè a Catalunya el sentit sindical s’ha perdut, també en general a tota Espanya però hi ha punts al País Basc, Galicia... que encara es resisteix i “ara mateix des dels partits polítics es deixa molt de banda, però de la CUP encara tinc esperança”.

A continuació i degut al gran nombre de intervencions hem intentat parafrasejar els diàlegs i les exposicions que van sorgir a la taula; centrant-nos especialment en les intervencions d’una companya militant d’un sindicat combatiu i un advocat laboralista que treballa des d’una cooperativa d’assessoria jurídica.

Una companya de l’assemblea local de la CUP L’H va exposar el seu cas per reflectir la desinformació i el baix grau d’associacionisme imperant que patim i de la que en part som responsables moltes treballadores: “Vaig entrar al món laboral amb 21 anys, vaig entrar a treballar a l’aeroport i les condicions eren paupèrrimes. Però jo sempre he estat de “jo no em puc callar” i intentava defensar les coses que creia eren injustes i vaig rebre bastants clatellots però hem salvaguardava el fet que el meu cap més proper em tenia força estima. Era el que jo feia a nivell personal, vinc d’una família de classe treballadora de l’Hospitalet que no té cap consciència de classe, per tant a mi em va costar molt. A l’aeroport et truquen per temporades, et truquen quan volen i tu estàs allà pendent. Quan vaig acabar la carrera vaig entrar a una petita elèctrica que es venien com que eren els rivals de les grans elèctriques, semblava molt maco. Però allò no era maco, simplement especulaven amb l’energia. Em vaig trobar jugant en una borsa on s’especulava amb l’energia, però jo col·laborava i no sabia exactament què estava fent. Obligat a treballar 9 hores al dia (45 a la setmana) amb un contracte de 40 hores, teníem companyes que enllaçaven infinits contractes temporals, altres que reballaven en negre, un ambient autoritari insuportable... vaig estar el primer mes i mig treballant 45 hores i, aleshores, vaig començar a sortir a la meva hora. Érem una empresa de 40 persones i em miraven malament perquè era l’únic que sortia a la meva hora. A l’hora de dinar començava a introduir el missatge revolucionari. Vaig durar 9 mesos, vam anar a judici, vaig guanyar-lo i no vaig voler tornar a l’empresa. Vaig posar diferents denúncies perquè anés alguna inspectora i va servir perquè ara treballin 8 hores. Els últims mesos vaig intentar anar a Comissions Obreres o UGT (suposo que degut a la meva ignorància en aquella època), no recordo exactament, per intentar crear una secció sindical dins l’empresa però em van callar ràpid. Per tant, crec que cal ara mateix molta educació sindical, en general no en tenim i és realment necessari. Hem de trobar les eines perquè no costi tant.”

A continuació una companya que milita en un sindicat combatiu va prendre la paraula: “Aquest és un exemple d’heroïna en solitari. Però no volem heroïnes, volem organització. A la Patronal li interessa que la treballadora sigui ignorant dels seus drets. Si de tant en tant surt una heroïna, doncs fora i a sobre els serveix d’exemple per la resta perquè callin. Necessitem referents, punts de suport, informació... Jo estava afiliat i no en tenia ni idea de tot, imagina la resta de la gent... Hem de fomentar, assessorar i donar resposta. El cas que explicava la companya és el dia a dia. El que ve ara de cara al futur de les joves és per tremolar. Jo quan vaig començar el nivell de consciència era un altre, ara s’ha perdut molt. Veure com tantes teníem molt clar el concepte de la lluita sindical... i ara veure que tanta gent preparada no saben de què els hi parlen és dramàtic. Estic parlant de gent d’esquerres que no tenen ni la més absoluta idea. El que hem de fer és canalitzar tota aquesta energia que té la gent de bon cor i formar una estratègia, el que volem és fer-ho el més ampli possible. La CUP pot , per exemple, fomentar la creació de seccions sindicals dintre dels serveis municipals. Perquè és més fàcil el sindicalisme dins de segons quins sectors. No podem deixar en mans dels polítics el que és de les treballadores, perquè al final sempre perdem. Ens va bé que hi hagi un partit que estigui amb nosaltres, però els sindicalistes també hem d’assessorar. Les polítiques de la CUP s’han de deixar assessorar per elements sindicalistes amb potència.”

Tot seguit, una companya advocada laboralista va exposar: “Volia parlar d’aquest canvi generacional. Quan assessoro a alguna treballadora de 18, 19 anys, li comento que dins l’empresa pot buscar recolzament sindical i em pregunten “què és un sindicat”? Em sembla molt fort perquè jo sabia amb 18 anys què era un sindicat. Què podem fer doncs? Doncs primer de tot informar i fer que la gent conegui dades com aquestes:

• Els contactes temporals són un drama. El 95% estan en frau de llei. Tal i com està configurat l’ordenament jurídic, no hi ha contractes temporals. Des de l’àmbit jurídic, el PSOE des de que va marxar el Rajoy i ha entrar el Sànchez, he notat que la inspecció de treball es prenen més en serio la lluita contra la temporalitat. La primera lluita és acabar amb la temporalitat. Des de l’àmbit polític es pot fer molt en aquest aspecte, es pot denunciar l’excessiva temporalitat en certs sectors. El problema dels contractes temporals és que, per exemple, simplement per preguntar quin conveni hi ha, de sobte se’ls hi acaba el contracte temporal. Això és molt complicat perquè has de provar que realment no hi ha causa temporal. Ara els indefinits també són contractes temporals perquè l’acomiadament és molt econòmic: 31 dies per any treballat. Les empreses saben que a la treballadora li costa més anar a judici que la indemnització precària. I això els hi diuen directament quan acomiaden a la gent. I la gent tampoc sap que pot accedir a la justícia gratuïta.

• Quina és la manera que un indefinit no tingui precarietat? Primer que porti més anys a l’empresa. A la gran empresa se li enfot, encara que duguis molts anys fan els números i rentabilitzen en X temps. Al final són números: què surt més econòmic? Utilitzen a les treballadores com una via de finançament. Situacions que va bé explicar a les treballadores per estar protegides, què cal que el treballador sàpiga, en quines situacions acomiadament seria nul? Tres causes: Garantía de indemnidad. Si tu vas a reclamar els teus drets, si vas de cara i pots demostrar a judici que ho vas fer així, guanyes. Si les treballadores reclamen drets en els que tenen raó, els jutges són bastants estrictes en això, guanyes. L’acomiadament improcedent d’una treballadora que té reducció de jornada per cura de les filles també és nul.”

Després d’aquestes intervencions es van exposar les dues formes de representació de les treballadores dins d’una empresa:

• Comitè d’empresa que es vota (la clàssica). Si tens més de 6 treballadores a l’empresa, tens dret a un delegat de personal.

• Secció sindical: a qualsevol centre de treball es pot crear. Totes les treballadores membre d’un sindicat en concret es junten i creen una secció sindical, que pot anar en paral·lel del comitè d’empresa escollit per eleccions. Una secció sindical la pot formar una única persona.

“Estar en una o altre et “blinda” de certa manera. Des dels grups polítics cal fomentar el coneixement d’aquestes eines perquè la ignorància és l’arma de la Patronal. Si la companya (la primera persona que va intervenir a la taula) en aquell moment arriba a donar amb nosaltres (sindicat combatiu) i creem una estratègia, hagués canviat tot. Què podem fer des de la CUP? Fomentar el coneixement, incentivar. Perquè la Patronal té els seus gossos, que són treballadores que han passat al seu servei. Fixa’t el pas que estem donant avui aquí amb una xerradeta de res. Si nosaltres, només els Companys de la CUP si ajuntem a totes les persones que estan a sindicats, gent que no té ni idea i que ens explica la seva experiència… jornades de 7 o 8 persones. Imagineu com es pot ajudar des del poder. Potser no podem ajudar al Burguer King, però si al servei de neteja de l’Hospitalet hi ha algun conflicte, tot i que sigui només amb una regidora ja es pot fer molta cosa. D’entrada espantar als caps.”

L’advocada comentà que: “Sobre tot la gran empresa, de vegades què passa? Per exemple, algunes empreses ho fan molt això. Crea secció sindical, tenen el seu sindicalisme venut i una repressió brutal al sindicalisme real que pugui sorgir dins l’empresa. Si crees la secció sindical X, fora. Aleshores t’acomiaden i el judici es fa un any i pocs mesos més tard. Potser a qui has acomiadat quan arriba el judici està vivint fora o té qualsevol altre cosa personal que fa que no vulgui tornar a la feina, amb això juguen les empreses. A més, l’empresari està disposat a pagar, com més gran és l’empresa, més pot pagar. Si demanes reincorporació, paguen més diners perquè no tornis. I també passa que sovint les companyes de feina no saben que la persona que va ser acomiadada ha guanyat el judici perquè passa el temps i es perd el contacte.”

La companya sindicalista exposà: “Tenim un cas nosaltres. Un company està esperant i porta més de dos anys per celebrar-se el judici. És un judici que guanyarà el treballador però clar, mentrestant aquesta persona ha de viure. Les empreses juguen amb això. Una vegada has començat tota la lluita, has de mirar tot el que queda pel davant. Al final et poden pagar un munt, però l’escenari és desesperançador. En un altre sentit, seria molt important que hi hagués una normativa de l’estil que si una treballadora sense papers denuncia a l’empresari, automàticament aquesta persona assoleixi la residència. Entenc que això és difícil però si es demana el 100%, potser s’aconsegueix el 50%, de moment tenim 0. Tot es pot treballar. També s’ha d’entendre que és difícil que persones que han de tenir cura de la seva família siguin valentes i lluitin pels seus drets perquè tenen por a perdre el poc que tenen, depenen molt del seu sou."

La companya advocada: “Nosaltres també fem assessorament gratuït, com a mínim online. Cada matí tinc consultes a FB i m’agrada que sigui així, per consciència de classe. L’eina política és la informació, fer com una cadena. Igual que des de l’àmbit polític es treballa molt l’ecologisme, etc., l’àmbit laboral s’ha perdut molt, és una cosa que hem de recuperar. És un error que la gent cregui que les persones que lluiten acaben perdent. Jo sóc llicenciat en història, després vaig fer dret, i porto tota la meva joventut treballant al Viena. Vaig tenir dues etapes: 6 anys adaptant-me a les condicions precàries (jo estava afiliat a CCOO). Em vaig agafar una excedència de 2 anys, vaig passar per diferents feines. Es va donar la circumstància que quan m’havia de reincorporar estava cobrant l’atur i em van dir que m’havia de reincorporar. Vaig anar al Viena i els vaig demanar un paper signat on diguessin que no em reincorporava i em van voler enganyar. Al final em vaig reincorporar contra la meva voluntat perquè em van enganyar però un cop allà em vaig afiliar a la UGT amb unes companyes i des d’aleshores que les meves condicions laborals van millorar (dos cops pujada de sou, retribució d’hores extra...). Em vaig adonar que quan la treballadora perd la por i lluita és quan realment aconsegueix les coses. Hem de trencar el paradigma de que qui lluita acaba malament. La gran eina de l’empresari és la por a l’acomiadament que té la treballadora. Abans de la reforma del 2012, les seccions sectorials que negociaven els convenis eren potents. A les empreses es pot fer molt fàcilment una secció sectorial que faci el seu propi conveni. Cal dir que a vegades, les accions sindicals poden ser més pro empresarials que els sectorials. Si hi hagués un sindicalisme combatiu a totes les empreses, ningú diria que el conveni d’empresa preval per sobre del sector. Ara els convenis d’empresa són terribles Em vaig col·legiar fa un any, i tinc litigis amb empreses grans i petites. Em trobo de tot. Amb les petites empreses, em trobo irregularitats més greus de drets bàsics: “el tinc a mitja jornada i en realitat està a jornada completa”. Això la gran empresa no ho fa, el que fa és perseguir el seu moviment sindical. A les petites empreses el director general està molt acostumat a manar i no tolera que ningú li digui res, de fet fins i tot arriba a faltes de respecte. Compte amb els petits burgesos perquè les vulneracions més greus que he vist a les treballadores són de petites empreses. Em trobo contractes en negre, pagaments per sota de conveni... Les grans també ho farien però ja tenen moviments sindicals organitzats que no li permeten fer això. A empreses de 40-50 treballadors és molt estrany que no hi hagi moviments sindicals, normalment és perquè el sindicalisme està perseguit o perquè hi ha molta ignorància. Em considero emprenedor, he format una cooperativa d’assessoria jurídica amb dues companyes. Si creixem, creixerem de forma equitativa entre totes les integrants.”

L’última intervenció de la companya sindicalista: “A les grans empreses el sindicalisme existeix, tot i que no sigui molt visible. A les petites empreses està molt inexplorat. La barra lliure pot ser exagerada a les empreses petites. La secció sindical és una gran arma a l’empresa petita.”

Per acabar adjuntem un resum de tot plegat:

Què tenim?

• Hem perdut el sentit sindical

• Falta d’informació sobre drets i estratègies per organitzar-nos

• Bretxa generacional: pèrdua de consciència

• 95% contractes temporals són en frau de llei

• Acomiadar és molt econòmic per les empreses gràcies a la reforma laboral

• “La ignorància és la gran arma de la Patronal”

• Relacions laborals actuals: l’empresa decideix, la treballadora impugna => Per això gairebé sempre guanya la treballadora si denuncia. L’empresa guanya amb les que no denunciem

• Hem de trencar amb aquest paradigma: “qui lluita acaba pitjor”

• Fenomen nou: no sindicats però que són moviments sindicals (Kellys, riders...)

• Petit comerç => irregularitats molt greus

• Multinacional => persecució sindical

Què volem?

• Sindicalisme combatiu

• Organització

• No volem indefinides precaritzades

• Treballadores protegides

• Treballadora sense papers que denunciï residència i nacionalitat automàticament

• Que les treballadores sàpiguen on acudir

• 15% PIB, 15% població => 15% riquesa

• Que les treballadores perdin la por

Com ho fem?

• Secció sindical a l’empresa petita com a una gran arma contra la precarietat laboral

• Lluita obrera (associacionisme)

• Fomentar el moviment sindical

• Impulsar la creació de seccions sindicals en els serveis públics

• Deixar-se assessorar per elements sindicalistes combatius

• Denunciar la temporalitat dels contractes

• Explicar a les treballadores com ens podem protegir:

  • Situacions en les que un acomiadament seria nul

  • Creació de seccions sindicals (amb 1 treballadora n’hi ha prou)

• Incentivar la lluita => difusió i propaganda de les victòries

• Impulsar jornades de formació

• Assenyalar a les empreses

• Dret d’estrangeria => estratègies penals per atacar a l’explotador

• Municipalitzacions (abandonar el neoliberalisme de les pràctiques de l’Ajuntament)

• Contactar amb les seccions sindicals dels serveis municipals

• Suport al nou fenomen de moviments sindicats no sindicals

• No idealitzem el capitalisme a petit nivell (petit comerç) => denunciem també les seves irregularitats